...per Pasqual Requena
De vegades vénen ganes de plantejar-se de forma seriosa si la política és un territori de pas -territori incopsable, misteriós, on tot és possible, segons la màxima tòpica- des del qual es pot treballar i millorar l’estat general de les coses per al món futur, o més bé si... “de pas que estic en política vaig a preparar el meu futur per a millorar-lo en general”.
En dates recents s’han conegut els casos de Cristina Garmendia, d’Eduardo Zaplana i de David Taguas.
La primera ha arribat al Govern espanyol per a fer-se càrrec del ministeri de Ciència i Innovació des d’una privilegiada posició en el món empresarial (pertany al nucli de comandament de la CEOE i a la Fundación Botín, i també és assessora de l’escola de negocis ESADE i de diverses universitats privades), i hauríem de suposar que com a ministra no actuarà en benefici d’eixe univers privat del que procedeix sinó en favor del més estricte interès comú i públic, que majorment és el de les institucions universitàries, investigadores i científiques de titularitat pública.
D’Eduardo Zaplana poca cosa caldria assenyalar, perquè és el personatge més conegut de tots tres, i el seu pas de portaveu de grup parlamentari a delegat de Telefònica per a Europa probablement no sorprèn ningú, ja que és el destí lògic de qui anhelava enriquir-se però ara mateix és conscient que ja no pot rascar bola en política.
El cas més aparatós és el de David Taguas, que després de ser el cap de l’Oficina Econòmica de La Moncloa (val a dir: assessor econòmic del president del Govern) amb categoria de Secretari d’Estat, i d’haver format part de la selecta Comissió Delegada del Govern per a Afers Econòmics, va a convertir-se en president de l’associació que aglutina les majors empreses constructores de l’Estat espanyol. Potser algun malintencionat dirà que això és més o menys com ser l’encarregat de la cova d’Alí Babà. Recordem que prèviament Taguas haurà tingut múltiples ocasions d’intervenir, en raó de la seua responsabilitat política, d’una manera o d’una altra, amb un grau d’implicació o amb un altre, en projectes i acords que afectaven les mencionades empreses i, és clar, els seus interessos privats.
Ningú dels tres, com és ben sabut, és la dona del Cèsar i ningú dels tres no ha de donar compte a ningú dels seus actes mentre complesquen la llei. Però el favor que fan a les conviccions democràtiques és ben flac i, sobretot, la confiança de la ciutadania en una gestió transparent, neutral, justa i socialment equilibrada, queda en situació molt delicada.
No són els únics casos de polítics o executius importants que oscil·len entre la política i els negocis d’altura en profitosos viatges d’anada i tornada, però sí són els més recents. Per cert, mentre Zaplana ha fet la seua carrera en el PP, Garmendia i Taguas pertanyen a l’òrbita del PSOE.
Hi haurà qui aplaudirà aquestes maneres de procedir; per exemple, la gent que té una visió economicista de la política y de l’esdevenir de la societat. Hi haurà qui, amb esperit generós i sentint empatia cap a aquestes pobres persones, adduirà: “I com es guanyaran la vida, quan abandonen la política?”
El cas de David Taguas està pendent d’una declaració legal que faça compatible la seua nova dedicació amb la passada funció política. Però diga el que diga l’actual legislació sobre incompatibilitats, des de la ferma convicció de ciutadania responsable no podem sinó rebutjar aquests comportaments.
En dates recents s’han conegut els casos de Cristina Garmendia, d’Eduardo Zaplana i de David Taguas.
La primera ha arribat al Govern espanyol per a fer-se càrrec del ministeri de Ciència i Innovació des d’una privilegiada posició en el món empresarial (pertany al nucli de comandament de la CEOE i a la Fundación Botín, i també és assessora de l’escola de negocis ESADE i de diverses universitats privades), i hauríem de suposar que com a ministra no actuarà en benefici d’eixe univers privat del que procedeix sinó en favor del més estricte interès comú i públic, que majorment és el de les institucions universitàries, investigadores i científiques de titularitat pública.
D’Eduardo Zaplana poca cosa caldria assenyalar, perquè és el personatge més conegut de tots tres, i el seu pas de portaveu de grup parlamentari a delegat de Telefònica per a Europa probablement no sorprèn ningú, ja que és el destí lògic de qui anhelava enriquir-se però ara mateix és conscient que ja no pot rascar bola en política.
El cas més aparatós és el de David Taguas, que després de ser el cap de l’Oficina Econòmica de La Moncloa (val a dir: assessor econòmic del president del Govern) amb categoria de Secretari d’Estat, i d’haver format part de la selecta Comissió Delegada del Govern per a Afers Econòmics, va a convertir-se en president de l’associació que aglutina les majors empreses constructores de l’Estat espanyol. Potser algun malintencionat dirà que això és més o menys com ser l’encarregat de la cova d’Alí Babà. Recordem que prèviament Taguas haurà tingut múltiples ocasions d’intervenir, en raó de la seua responsabilitat política, d’una manera o d’una altra, amb un grau d’implicació o amb un altre, en projectes i acords que afectaven les mencionades empreses i, és clar, els seus interessos privats.
Ningú dels tres, com és ben sabut, és la dona del Cèsar i ningú dels tres no ha de donar compte a ningú dels seus actes mentre complesquen la llei. Però el favor que fan a les conviccions democràtiques és ben flac i, sobretot, la confiança de la ciutadania en una gestió transparent, neutral, justa i socialment equilibrada, queda en situació molt delicada.
No són els únics casos de polítics o executius importants que oscil·len entre la política i els negocis d’altura en profitosos viatges d’anada i tornada, però sí són els més recents. Per cert, mentre Zaplana ha fet la seua carrera en el PP, Garmendia i Taguas pertanyen a l’òrbita del PSOE.
Hi haurà qui aplaudirà aquestes maneres de procedir; per exemple, la gent que té una visió economicista de la política y de l’esdevenir de la societat. Hi haurà qui, amb esperit generós i sentint empatia cap a aquestes pobres persones, adduirà: “I com es guanyaran la vida, quan abandonen la política?”
El cas de David Taguas està pendent d’una declaració legal que faça compatible la seua nova dedicació amb la passada funció política. Però diga el que diga l’actual legislació sobre incompatibilitats, des de la ferma convicció de ciutadania responsable no podem sinó rebutjar aquests comportaments.
www.barriodelcarmen.net
0 comentarios:
Publicar un comentario