-Presupuesto de defensa de EEUU para el año fiscal 2008: 623.000 millones de dólares. Presupuesto nacional más cercano, según la CIA: China, 65.000 millones.
-Beneficios de Repsol-YPF en 2007: 3.188 millones de euros (beneficio record).
-Ganancias George Soros en 2007: 2.900 millones de dólares.
-Habitantes del planeta: 6.655 mil millones. Desnutridos: 887 millones. Con exceso de peso: 1.120 millones.
-Incremento del número de norteamericanos extremadamente pobres entre 2.000 y 2.005: 26% Número de pobres en 2.007: 40 millones. Personas sin seguro médico: 45 millones.
-Lapso de tiempo en el que se produce en el mundo una muerte de un menor de 10 años por hambre: 5 segundos.
-Emisión anual de CO2 por persona en China: 2,7 toneladas. Emisión anual de CO2 por persona en EEUU: 20 toneladas.
-Sindicalistas asesinados en Colombia en los últimos veinte años: 2.700. Sindicalistas asesinados desde que Uribe es presidente (2.002): 400.
-Artículo 36 de la "constitución" de los tibetanos en el exilio: "Todo el poder legislativo y la autoridad residen en la Asamblea tibetana. Las decisiones de ésta requieren la aprobación de su santidad el Dalai Lama para convertirse en leyes." Artículo 19: "El poder ejecutivo de la administración tibetana corresponde a su santidad el Dalai Lama y debe ser ejercido por él, bien directamente o a través de los funcionarios que le están subordinados."
El 3 de juliol de 2006 es va produir al subsòl de València l'accident de metro més greu d'Espanya. Un comboi de la línea 1 que circulava a 80 quilòmetres per hora, el doble de la velocitat permesa, va descarrilar uns metres abans d'arribar a la parada de Jesús. Després d'unes primeres hores d'incertesa, la realitat va caure com un diluvi de plom: 43 morts i 47 ferits. Les mostres de dolor es barrejaren amb una desfilada d'autoritats i una multiplicació de minuts de silenci. L'acte central de comiat a les vícitimes fou una missa a la catedral de València. Tres dies després el govern valencià volgué convertir la visita del Papa en un grandiloqüent brebatge per a l'oblit. Però la fòrmula de l'amnèsia no va funcionar. L'11 de juliol el conseller d'Infrastructures comparegué en les Corts per dir que l'accident era inevitable, que la culpa fou del conductor mort i que tot era fruit de la mala sort. Estes declaracions indignaren els afectats. ¿Com era possible que la totpoderosa València de la Copa de l'Amèrica i la visita del Papa no tinguera 3.500 euros per instal•lar una balissa? Un element ben comú en tots els metros del món i que hauria frenat el vehicle desbocat tot evitant l'accident. De fet, poc dies després es col•locà una d'estes balisses al lloc del sinistre. Entre finals de juliol i principis d'agost es va crear una comissió d'investigació que durà cinc dies, la més curta del parlamentarisme valencià i que, segons l'oposició, estigué esguitada de maniobres del Partit Popular per desvirtuar-la i entrebancar-la. Al final, el PP feu ús de la majoria absoluta per espolsar el govern valencià de tota responsabilitat. En setembre la fundació Societat i Progrés organitzà unes jornades públiques per debatre tot allò que no tingué cabuda en la comissió d'investigació. Als actes participaren familiars de les víctimes. La constitució com a associació permeté els afectats organitzar i sistematitzar la presència pública. El dia 3 de cada mes s'apleguen a la plaça de la Mare de Déu per exigir responsabilitats. Entre les principals denúncies també hi ha la negativa constant de Francesc Camps a rebre'ls. Un dels moments de més tensió es produí en el primer aniversari de l'accident. Les principals autoritats inauguraren un monòlit en record de les víctimes. L'acte, oficiat per l'arquebisbe García Gascó, fou constantment interrumput. Paral•lelament a la protesta pública, els afectats també han acudit als tribunals. Nieves Molina, la jutgessa que instruix el cas, l'ha tancat i obert tres vegades en només dos anys. Molts afectats pensen que no existix una voluntat clara d'esclarir el que passà. Alguns han decidit demanar empara al Tribunal Constitucional.
El dolor sense resposta dels familiars de les víctimes
Perdre a una persona estimada és senpre un tràngol molt difícil. Una duresa que es pot veure incrementada si la desaparició d'eixa persona es produeix en un accident pressumiblement evitable. Això és el que els passa a Paco, Amparo i Paco, que el 3 de juliol de 2006 van perdre a Rosa. Esposa, mare i germana, que ara ja no hi és. I per continuar avant, esta família de Torrent, com moltes altres, reclama respostes. Tot per a què en el futur un accident com el que tingué lloc ara fa dos anys no torne a passar.
