...por Mariano CereijoDurant les últimes setmanes, la campanya mediàtica a Espanya contra el president Hugo Chávez ha estat impressionant. Poques vegades havia vist tan poca serietat als mitjans, i tanta manipulació i tergiversació descarada. He llegit algun que altre reportatge contra Chávez, que ni un becari en periodisme s'atreviria a signar per temor a tacar el seu currículum. He vist com articulistes de mitjans provincials experts en temes de la faràndula local, s'atrevien a ficar-se en política internacional i repetir com lloros els monòlegs oficials del politiquisme correcte. Els adjectius despectius contra Chávez es conten per desenes. Els que envaïxen ments han perdut més temps i enginy en la recerca de les desqualificacions més perspicaces i simpàtiques contra Hugo Chávez, que a analitzar realment la situació de Veneçuela. Va haver un periodiste en un diari regional, que després de escriure durament contra el president veneçolà, deixà entreveure les seves fonts bibliogràfiques quan va dir “Sólo hay que ver televisión…”. M'imagine que entre altres televisions es referia a “Telecinco”, que no va tindre escrúpols per a convidar al colpista (1) Carlos Molina Tamayo, al que se li veu en el documental “Puente Llaguno: claves de una masacre”, com incita als seus seguidors perquè s'encaminen cap als voltants de Miraflores, on una columna de franctiradors dispararia contra ells i contra els chavistes, conformant el capítol més sagnant d'una coreografia que pretenia imposar a Pedro Carmona Estanga com president il•legítim i colpista. Els mitjans i els polítics a Espanya són així, rebutgen a certs violents mentre adulen i conviden a les seves tertúlies a uns altres. Lo d'aquestos fabricants de pensament espanyols, ni en “Els Simpson” es veu. Criden -entre altres coses- dictador a un president que va guanyar tres eleccions més un referèndum revocatori únic en el món, mentre ells tenen de cap d'estat a un rei que ningú ha triat i al que duen 30 anys rient-li les seves ximpleries i donant-li palmellades en l'esquena. Parlen de dictadura a Veneçuela, on la gran majoria dels mitjans critica i fins i tot menysprea i insulta a Hugo Chávez (2), mentre a Espanya es processa a aquells que gosen dibuixar una vinyeta o cremar una foto de la família real. Omplin pàgines amb la suposada fortuna que Forbes imputa a Fidel Castro, però no obstant això no tenen el coratge ni la llibertat d'expressió suficient per a iniciar una investigació sobre el patrimoni que certs articles en internet atribuïxen al rei i la seva familia. Com es pot ser tan cínic i desvergonyit?
La campanya.
El referèndum de la reforma constitucional ve precedit de moltes adulteracions. L'opció del “No” es va batejar com una iniciativa gestada des de l’estudiants, quan només un percentatge de docents conformava eixe bloc, majoritàriament d'universitats privades. A més, el Washington Post publicava el passat 2 de desembre que alguns d'aquests grups d'estudiants van rebre diners de l'Agència de Desenvolupament Internacional dels Estats Units (USAID) per a suposats tallers (3). Pocs mitjans espanyols van aclarir aquest aspecte.
El 2 de novembre dos estudiants van morir en unes refregues en la Universitat de Zulia. “El País” titulava aquesta notícia així: “Al menos dos estudiantes mueren durante una protesta ente chavistas y antichavistas en Venezuela” (4). La notícia era signada per “Europa Press”. L’escrit difós per l'agència “AP” també narrava enfrontaments entre partidaris i opositors del president (5). No obstant això, el diari local de Maracaibo, “La Verdad”, informava que els tirs que van causar la mort a aquestes persones no eren d'estudiantes (6). El diari opositor veneçolà, “El Universal”, no esmentava en cap moment que la violència tingués el seu oritge en una confrontació entre partidaris i detractors de la reforma constitucional (7). L'agència “EFE” el mateix (8). En realitat els fets van tenir lloc per la suspensió de les eleccions estudiantils en la Universitat de Zulia i entre grups i candidatures estudiantils. No en algaravies relacionades amb el procés electoral nacional. És curiós que mitjants opositors veneçolans no polititzaren aquest trist esdeveniment, mentre agències estrangeres i mitjans espanyols sí. La professora de la Universitat de Zulia, Berta Vega, fins i tot va escriure una carta a Televisió Espanyola perquè rectifiqués una informació que relacionava la mort d'aquestes dues persones amb una marxa opositora (9).
Si aquest fet és lamentable, la informació sobre la mort del chavista José Oliveros Yepez, esdevinguda el 27 de novembre, és, simplement, indecent. El títol del diari “El Mundo” (EFE i Reuters) (10) va dir: “Un venezolano muere de un disparo durante unas protestas contra Hugo Chávez”. El titular és descaradament engalipador. Només després de llegir la notícia es pot deduir, insistisc, deduir, que Oliveros era chavista. En cap moment es diu clara i directament (11). El de “El País” és molt fort. No informa absolutament res (12). Només inclou un vídeo de 22 segons en l'edició d'internet, encapçalat amb el titular: “Un muerto durante una manifestación contra Chávez en Venezuela” (13). La narració i les imatges en cap moment donen la més mínima pista sobre la realitat: Que José Oliveros treballava en l'estatal Petrocasa i que a l'anar cap al treball es va trobar amb un grup d'opositors que van segar la seua vida.
La intoxicació mediàtica s'ha repetit sense parar. Quasi cap mitjà espanyol va comunicar l'assassinat del militant chavista Alfonso Pimentel, que va ser ultimat la nit del 30 de novembre mentre suposadament pegava cartells (14). Aparentment, només l'agència “EFE” va difondre el crim. Tampoc s'ha informat massa, ni per a criticar-lo, sobre el pla que suposadament havia teixit la intel•ligència nord-americana per a desestabilitzar el país (15). Entre tantes anàlisis que parlaven als quatre vents les misèries, pobreses, fams i desgràcies de Veneçuela, quasi cap va analitzar l’Índex de Desenvolupament Humà del “PNUD” 2007 (16) o el Panorama Social 2007 de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) (17). Ambdós van ser publicats en la segona quinzena de novembre. El primer descobria un creixement per a Veneçuela de 0,08 dècimes en l'Índex de Desenvolupament respecte a 2006. De repetir aquest creixement, l'any que ve entraria a formar part dels països amb Desenvolupament Humà alt. L'informe de la “CEPAL” va desvetlar una dada més espectacular si cap. Quan Hugo Chávez va arribar a la presidència en 1999, el 49,4% de la població navegava en la pobresa. En l'any 2006 aquest percentatge s'havia reduït a un 30,2%, el que es tradueix en milions de persones que van superar el llindar de la pobresa. Veneçuela ha estat el país d'Amèrica Llatina que més pobresa va enterrar en aquest període. La seua televisió o el seu periòdic l'hi havia dit?
La nit més llarga de la “Dictadura Chavista”.
La matinada del 3 de desembre me la vaig passar desvetlat escoltant Ràdio Nacional de Veneçuela (RNV) per internet. Com tot el món sap, el recompte de vots es va allargar a causa de la igualtat dels resultats. A les cinc del matí aproximadament (hora d'Espanya, cinc menys a Veneçuela), RNV ja establia connexions periòdiques amb la seu del Consell Nacional Electoral (CNE).
Serien aproximadament les sis del matí, quan el corresponsal de RNV en el CNE, va advertir que un membre acreditat de l'oposició estava xisclant per allí i que s'havia situat prop de la porta per on havien d'eixir els magistrats. El periodista va acostar el micròfon i sorprès vaig escoltar a un home bramant, xillant, tronant; denunciant un suposat frau i clarament agitant i incitant a la població.
Sobre aquest capítol dues consideracions. Primera. El sermó d'aquest senyor, si en lloc d'ésser de l'oposició, arriba a ésser d'un chavista, és el típic amb el qual els mitjans ens hagueren excitat les neurones. Segona. No entenc com en una “dictadura totalitària” governada per “un cabdill populista”, hi ha un opositor en el centre neuràlgic del CNE armant embolic i prop de la porta per on van a eixir els magistrats. Sincerament no ho entenc.
Seguim. A les 6 i 13 minuts de la nit (sempre hora espanyola) ix la magistrada Tibisay Lucena a donar les primeres dades (18). Ella, que ja coneix els resultats, inicia la seua intervenció amb un to tranquil dient: “… aquellos que tengan que celebrar que lo hagan con generosidad, aquellos que tengan que lamentar que su opción no ganó que se vayan a sus casas con tranquilidad…”. Posteriorment informaria sobre els percentatges que tots coneixem i advertiria sobre la irreversibilitat dels mateixos.
D'aquest episodi una consideració més. En una dictadura els poders de l'estat estan en mans del dictador. Torne a no entendre com en aquest país, esbossat pels grans mitjans com “una dictadura” governada per “un goril•la”; el poder electoral “s'atreveix” a donar com perdedor al “seu cabdill”, per un percentatge mínim de vots, faltant escrutar un 12% de vots i subratllant que els resultats són definitius. Contràriament a la diatriba corrosiva que havia eixit minuts abans de la boca d'un opositor, la funcionària del poder electoral de l'estat “dictatorial” va repartir “valeriana” entre guanyadors i perdedors. Sincerament, al•lucinant.
Al acabar la intervenció de la Sra. Lucena, RNV va connectar amb el Palau de Miraflores on Hugo Chávez es marcaria un discurs de més de 40 minuts (19). El president va reconèixer la seua derrota, va defensar les institucions veneçolanes, va felicitar als guanyadors, va animar als seus seguidors dient-los que no estigueren tristos, va destacar la irreversibilitat dels resultats, va animar als vencedors a celebrar, va reconèixer que l'oposició es va guanyar la victòria, subratllà l'esforç dels seus contrincants, va dissipar qualsevol dubte sobre els resultats, etc. En general, el discurs de Chávez va ser tranquil, sense estridències destacables, amb la seua típica retòrica i les seues inacabables anècdotes, però sense el més mínim besllum subversiu o que incitara a la violència o al desconeixement dels resultats. Va ser un discurs correcte, sorprenent i de demòcrata autèntic com bé reconeixerien hores després, per exemple, els presidents conservadors de Paraguai i Mèxic.
Sobre aquest fet hi ha més consideracions. Primerament, el frau que molts van anunciar es va difuminar, es va convertir és pols còsmica igual que Aznar, i els més sorprenent, a una velocitat de vertigen i amb uns resultats atapeïts. Aquell cap d'estat al que tants pilotes del poder havien adjectivat com una persona totalitària, populista, dictador o cabdill, de moment els tapava la boca i els donava una magistral lliçó de democràcia.
Evidentment calia emmascarar la realitat. No es podia oferir aquesta imatge d'Hugo Chávez després de setmanes demonitzant-lo. Per això els mitjans espanyols que vaig llegir i vaig escoltar, es van dedicar a destacar, exagerar i donar la volta a certs passatges i frases molt concretes, contingudes i extirpades en 7 o 8 minuts dels 44 que va durar el missatge. D'aquesta forma, Francisco Peregil, enviat especial de “El País”, en el subtítol del seu article sobre el resultat del referèndum, diu: “El presidente promete batalla: “No se pudo por ahora, pero lo mantengo”” (20). Sincerament, no em va donar la sensació que Chávez prometera batalla a ningú. Tampoc crec que aquesta frase resumira o fora la més important del seu diàleg.
No obstant això, la frase que destaca Peregil, Chávez la va dir en el minut 41 i dos segons de la connexió. El que no s'explica és el context en el què es diu i sobre qué es diu. Si s'escolta aquest passatge sencer, el president especifica que la proposta social continguda en la reforma, insistisc, s-o-c-i-a-l, no es va poder ara però la manté. Va esmentar una mesura d'aquesta proposta: les prestacions socials per als treballadors informals, entre elles, seguretat social. Li pregunte jo ara, li sembla bé que encara que ara no es poguera, el president Chávez mantinga aquesta sèrie de mesures socials que clarament beneficien a milers de persones?
De les frases en el cos de l'article que van eixir de la boca de Chávez, Peregil destaca: “Ni una sola coma de esta propuesta yo retiro” i “Continúo haciendo la propuesta al pueblo venezolano. Esta propuesta está viva, no está muerta. No se pudo por ahora, pero lo mantengo”. Dos detalls. El primer, que aquestes oracions es pronuncien entre el minut 30 i 53 segons i el minut 31 i 14 segons. La part que he subratllat, Chávez l'expressa 10 minuts després, però això no és obstacle perquè Peregil les unisca entre cometes. Segón. Una vegada més es fa referència a propostes socials i econòmiques, i ara el president esmenta la jornada laboral de 6 hores inclosa en les reformes. Però això no s'informa, per què?
Durant setmanes els mitjans van treballar de valent per fer creure a l'opinió pública que la reforma constitucional anava a perpetuar a Chávez en el poder. Els mitjans espanyols no van aclarir que: 1-A diferència d'Espanya, a Veneçuela qui perpetua temporalment al cap d'estat és el poble mitjançant les urnes, i a tres eleccions i un revocatori em remet. 2-Que el que es consultava realment en aquest referèndum era la possibilitat de la reelecció del president. En Espanya ja es permet aquesta reelecció i ningú diu que el president es perpetua. 3-En aquest referèndum es preguntava a la població per la modificació de 69 articles, molts d'ells de clar contingut social. Però els mitjans van fer creure que tot es reduïa a una consulta on, de guanyar, Chávez es perpetuaria en el poder. Per tant, l'objectiu d'informar esbiaixadament i ressaltar frases com “por ahora no se pudo, pero lo mantengo” o “ni una coma de esta propuesta retiro”, pretenia induir a l'opinió pública a pensar que Chávez no havia aconseguit la presidència vitalícia el 2 de desembre de 2007, però que no renunciava a ella.
Conclusió.
Amb aquest article no es pretén defensar a ultrança el govern de Veneçuela. Com tot país en el món, té els seus errors i les seues virtuts. Actualment el país es troba en un procés revolucionari que ha propiciat nombrosos avanços, com l'espectacular reducció de la pobresa. Cada persona que abandona aquesta xacra, acaba afrontant un món de noves sensacions, esperances i oportunitats com educació, cultura, menjar, sanitat, etc. La peculiaritat del procés i l'amenaça que suposa per a l'oligarquia i el capital la seua propagació per la regió, ha desencadenat una llarga, espectacular i sagnant campanya d'assetjament i enderrocament, que va tenir el seu moment àlgid en el colp d'estat d'abril de 2002.
La participació de les multinacionals de la informació és fonamental per a manipular i crear consensos socials sintètics. Segons l'expresident del CNE, Jorge Rodríguez, a Veneçuela es van realitzar “En un lapso de casi 40 años, quince comicios para selección de cargos por vía del voto popular. Mientras que desde el 25 de abril de 1999 y hasta el 4 de diciembre de 2005, se han realizado en el país 10 eventos electorales…” (21) A pesar que el chavisme ha obert la porta a la participació ciutadana -que com tots sabem, és el màxim exponent de la democràcia- hi ha il•lusionistes de la informació que pretenen fer-nos combregar amb rodes de molí. Maite Rico titulava un article en “El País” de la següent forma: “Un poder absoluto construido a golpe de urna” (22). El més sorprenent de l'article no són les cabrioles lèxiques amb triple salt mortal i tirabuixó que empra la periodista per a traure el conill de la copalta. El més espectacular del cas és que ho faça un mitjà de comunicació d'un país on el seu cap d'estat duu perpetuat en el poder 30 anys sense que ningú l’haja votat. És una barreja de pirotècnia mediàtica i supèrbia primermundista, que entre altres coses permet aplaudir al “perpetuat” quan aquest vol callar a caps d'estat triats mitjançant vots.
Sempre vaig pensar que amb un referèndum revocatori com el de Veneçuela, la societat espanyola haguera pogut detenir a Aznar quan ens va ficar en la guerra assassina i terrorista de L'Iraq. Que llàstima no disposar d'aquest original instrument democràtic Made in the Bolivarian Republic of Venezuela. Podent i no, per què a “un dictador” se li ocorre crear aquest referèndum? A partir d'ara la dificultat escala un graó. Fins al moment els mitjans justificaven l'autoritarisme de Chávez a pesar de les seues quatre victòries en les urnes. Ara, hauràn d'explicar com en la dictadura el dictador reconeix la seua derrota per un marge mínim de vots. Àrdua tasca, així que a treballar.
1): http://www.aporrea.org/actualidad/n105710.html
2): BROWN, CH.: “Una apología del presidente Chávez”, 6 de diciembre de 2007, en http://www.rebelion.org/noticia.php?id=60100
3): FORERO. J.: “Students become potent adversary to Chavez vision”, en Washington Post, 2 de diciembre de 2007, se puede ver noticia previo registro en: http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2007/12/01/AR2007120101636.htmlhttp://www.bolpress.com/art.php?Cod=2007120202&PHPSESSID=da1d0df57b
4):
http://www.elpais.com/articulo/internacional/estudiantes/mueren/durante/protesta/ente/chavistas/antichavistas/Venezuela/elpepuint/20071103elpepuint_1/Tes
5): http://www.terra.com/noticias/articulo/html/act1023313.htm
6): http://www.laverdad.com/detallenew.asp?idcat=10&idnot=63957
7): http://www.eluniversal.com/2007/11/03/pol_art_dos-muertos-y-quince_576907.shtml
8): http://www.elmundo.es/elmundo/2007/11/03/internacional/1194051846.html
9): http://bertavega.blog.com.es/2007/11/04/carta_abierta_a_tve~3245172
10): http://www.elmundo.es/elmundo/2007/11/26/internacional/1196107619.html
11): http://www.rebelion.org/noticia.php?id=59678
12): http://www.rebelion.org/noticia.php?id=59729
13): http://www.elpais.com/videos/internacional/muerto/durante/manifestacion/Chavez/Venezuela/elpvidint/20071127elpepuint_3/Ves/
14): http://www.eldia.es/2007-12-01/venezuela/venezuela3.htm
15): http://www.elclarin.cl/index.php?option=com_content&task=view&id=9510&Itemid=46
16): http://hdr.undp.org/en/media/hdr_20072008_sp_complete.pdf
17): http://www.eclac.cl/publicaciones/xml/5/30305/PSE2007_Sintesis_Lanzamiento.pdf
18): ESCUCHAR AUDIO EN: http://www.rnv.gov.ve/noticias/index.php?act=ST&f=2&t=57166&hl=&s=47d200ba64aa80a08104c581db7f4122
19): ESCUCHAR AUDIO EN: http://www.rnv.gov.ve/noticias/index.php?act=ST&f=2&t=57167&hl=&s=47d200ba64aa80a08104c581db7f4122
20): http://www.elpais.com/articulo/internacional/venezolanos/dicen/Chavez/elpepuint/20071204elpepiint_1/Tes
21): http://www.vive.gob.ve/imprimir.php?id_not=672
22): http://www.elpais.com/articulo/internacional/poder/absoluto/construido/golpe/urna/elpepuint/20071203elpepiint_3/Tes
Artículo en castellano.
www.lahaine.org
La aprobación de una enmienda en el Senado que emplaza al Gobierno a la supresión del canon digital ha provocado inmediatas reacciones entre las partes interesadas. Mientras las entidades de gestión de derechos de autor, capitaneadas por la Sgae, han criticado el visto bueno a esa enmienda, el ministro de Cultura, César Antonio Molina, ha defendido el canon digital al considerar que su supresión "atentaría" contra los derechos de autor y su actividad laboral. La enmienda, propuesta por Entesa, fue respaldada por todos los grupos excepto el PSOE, y en ella se emplaza al Gobierno a eliminar este canon en el plazo de un año. Justo después de esta votación, que tuvo lugar el pasado martes, la portavoz de Cultura de los populares en el Congreso, Beatriz Rodríguez Salmones, se apresuró a asegurar que el voto de apoyo a una enmienda que pedía la supresión del canon fue un "error", que se 'iba a subsanar' en un pleno en la Cámara Baja. Por lo que los votos del PSOE y el PP se unirán en favor de la SGAE.
