Si estiguéssim en un sistema democràtic hi hauria igualtat de totes les persones davant de la llei, tal i com pregona l’article 14 de la Constitució espanyola. En aquest text podrem comprovar com n’està de lluny la realitat d’apropar-se a aquesta màxima.
Nou de cada deu fortunes espanyoles evadeixen impostos. El col·lectiu de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) ha denunciat que al voltant del 86% de les fortunes espanyoles amb un patrimoni superior als 10 milions d’euros eludeix les seves obligacions fiscals en no declarar l’impost sobre patrimoni. Segons els tècnics d’hisenda, el frau es concentra en aquelles propietats relacionades amb capital mobiliari i immobles.
En l’actualitat, només 132 contribuents declaren un patrimoni net superior als 30 milions d’euros, fet que suposa uns ingressos per a les arques públiques de gairebé 42,5 milions, és a dir, una mitjana de 322.000 euros per declarant. Al voltant de 2.525 ciutadans declaren un patrimoni net total d’entre 6 i 30 milions d’euros, aportant el 10% de la recaptació de l’Impost de Patrimoni.
Segons Gestha, l’economia submergida a l’estat espanyol suposa el 23% del PIB, per la qual cosa el ministeri d’hisenda hauria deixat d’ingressar 208.000 milions d’euros el 2007. Bona part d’aquests serien diners que els més rics de l’estat haurien robat al conjunt de la ciutadania en un sol any.
Una part important de totes aquestes evasions d’impostos aprofiten els paradisos fiscals, que són països que no cobren impostos, o bé en cobren molt pocs, al capital estranger que s’hi diposita i on els bancs acostumen a oferir secret bancari com a avantatge per als seus clients.
Segons ens explica la revista Temas, les dades, tot i ser escasses, confirmen la intensiva utilització dels centres financers de baixa o nula tributació per la banca i els grups empresarials espanyols. Segons el Ministeri d’Indústria, en l’últim semestre del 2007 les empreses espanyoles han canalitzat més de 3.000 milions d’euros a través de paradisos fiscals i països de molt baixa tributació com Holanda. La banca s’aprofita també massivament de les seves filials en paradisos fiscals. L’antic responsable de la Fiscalia Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, ho ha denunciat citant els casos del Santander i el BBVA, que tenen cadascun més de 30 filials en aquests territoris, sobretot a les Illes Caiman. Nuria Almirón, autora del llibre Juicio al poder, afirma que aquests bancs tenen ubicades en paradisos fiscals, entre el 10 i el 15 % de les seves societats, una realitat que és ben coneguda en el món financer, però silenciada sistemàticament en els mass media. El cas de les cessions de crèdit
La pressumpta acció delictiva de determinats bancs no ha estat ignorada per algunes persones i institucions, que han obert denúncies contra determinades entitats; una altra cosa és que els hagin aconseguit condemnar.
Un cas paradigmàtic de la immunitat bancària davant del sistema judicial és el de les “cessions de crèdit” del Banc de Santander. Entre 1988 i 1989, el Santander va captar casi mig bilió de les antigues pessetes –més de 3.000 milions d’euros- en nous dipòsits. Per atraure tal volum de diners en tant poc temps, l’entitat financera es va recolzar en l’ús d’una figura legal (les “cessions de crèdit de nua propietat”) que consisteix en traspassar les responsabilitats legals d’un creditor a un altre, tot pretenent alliberar aquests dipòsits de les seves responsabilitats fiscals. Després de la reclamació de l’Agència Tributària, en la informació que l’entitat subministrà a Hisenda s’identificaren fins a 9.566 operacions amb titularitat canviada pel banc, que acumulaven més de 145.000 milions de pessetes i hi figuraven persones mortes, aturades i jubilades sense poder adquisitiu entre els seus suposats titulars. Al tancament de la instrucció, l’Agència Tributària encara reclamava més de 14.000 milions d’euros en concepte de tributs no rebuts, i a més, 1.500 operacions no havien pogut ser identificades o no se n’havien localitzat els titulars. De la instrucció judicial també se’n desprenia la col·laboració necessària que el banc havia proporcionat als seus clients per ocultar les dades a Hisenda i per obstaculitzar la investigació de l’Agència Tributària primer, i del jutjat d’instrucció encarregat del cas en segon lloc.
Després de 15 anys de procés judicial, tot i ser el major frau fiscal de la història de l’estat espanyol, el BSCH va aconseguir que el fiscal de l’estat, en representació de l’Agència Tributària, l’exculpés, demanant arxivar el cas fins a set vegades (de la mateixa manera que el Ministeri Fiscal, que va demanar arxivar el cas fins a quinze vegades).
Finalment, el passat 3 de desembre de 2007 el Tribunal Suprem va decidir, per majoria, l’arxiu del cas de les cessions de crèdit, en què estava imputat Emilio Botín com a president del Santander i on només quedava l’acusació popular formada per l’Associació en Defensa d’Inversors i Clients i IC-V.
La sorprenent justificació d’aquest arxiu va ser que “no es pot obrir judici oral només a instàncies de l’acusació popular, si els perjudicats o ofesos pel delicte no formen part de l’acusació”. En canvi, en tota la Llei d’ Enjudiciament Criminal no es troba un sol precepte que limiti els poders de disposició i actuació de l’acusació popular i, per tant, no hi ha cap justificació legal per trobar-la insuficient per fer un judici.
Com que no hi havia precedents en una sentència del Tribunal Suprem, el veredicte del cas de les cessions de crèdit ha estat batejat en àmbits judicials com a “Doctrina Botín”, denominació que ens pot donar una idea del poder que pot tenir un banquer a l’hora de ser jutjat (fins al punt que es reinterpreti la llei per no condemnar-lo). La prova d’això és que posteriorment, a desembre de 2007, almenys en dos judicis la defensa i el fiscal han demanat aplicar la doctrina Botín (Cas Atutxa i Cas àcid bòric), i els tribunals ho han desestimat. Així que podem concloure que l’única cosa clara d’aquesta doctrina és el seu nom: que s’aplica a Emilio Botín i punt.
No ha estat aquesta l’única causa en què el banquer més poderós de l’estat s’ha lliurat de la condemna degut a la falta d’interès en condemnar- lo per part de la fiscalia. Al novembre del 2006 havia estat arxivada una querella presentada contra ell i uns altres 21 il·lustres responsables de la compra del Banesto pel Banc de Santander, entre els quals hi havia l’ex-governador del Banc d’Espanya, Luís Angel Rojo, i membres de la família Botín. Se’ls imputava, entre d’altres, un delicte fiscal de 262.000 milions de pessetes i la malversació de cabals públics per més de 327.000 milions de pessetes. El jutge Garzón va arxivar la querella a petició, una altra vegada, del fiscal de l’estat.
Podem interpretar-ho com vulguem, però hem de saber que l’Estat – sigui govern, sigui sistema judicial– sempre abdicarà les seves funcions quan es trobi fent front el Poder amb majúscules.
Una llei centenària prohibeix la usura però gairebé no es coneix
La llei de repressió de la usura (que data del 23 de juliol del 1908), continua vigent després d’haver rebut algunes modificacions per la llei d’enjuiciament civil 1/2000. L’article primer de la llei diu que “serà nul tot contracte de préstec en que s’estipuli un interès notablement superior al normal del diner i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas”. Com que la llei no determina què significa “notablement superior”, ha estat històricament el Tribunal Suprem l’encarregat de crear jurisprudència. Les seves sentències en tots aquests anys han acostumat a qualificar de nuls els contractes a partir de 2,5 vegades més el preu del diner. Com que actualment el preu del diner està situat en 4,25%, si es segueix aquesta doctrina, els préstecs operatius avui en dia per sobre 10,7 d’interès haurien de ser declarats il·legals. Casos com els de moltes targetes de crèdit dels bancs i molts préstecs de bancs i establiments financers de crèdit (EFC) que funcionen per telèfon i internet (per ex. Cofidis, Finconsum, Mediatis...) haurien de ser anul·lats en massa, donat que ho superen amb escreix i alguns d’ells estan per sobre fins i tot del 20%.
Tot i això, en ser tant desconeguda, hi ha molt poques denúncies en base a aquesta llei i en canvi es permet que préstecs d’aquests tipus s’anunciïn a TV i premsa, sense prendre cap mesura al respecte.
0 comentarios:
Publicar un comentario