43 morts + 47 ferits = 0 responsables
Cronologia d'un accident impune
El 3 de juliol de 2006 es va produir al subsòl de València l'accident de metro més greu d'Espanya. Un comboi de la línea 1 que circulava a 80 quilòmetres per hora, el doble de la velocitat permesa, va descarrilar uns metres abans d'arribar a la parada de Jesús. Després d'unes primeres hores d'incertesa, la realitat va caure com un diluvi de plom: 43 morts i 47 ferits. Les mostres de dolor es barrejaren amb una desfilada d'autoritats i una multiplicació de minuts de silenci. L'acte central de comiat a les vícitimes fou una missa a la catedral de València.
Tres dies després el govern valencià volgué convertir la visita del Papa en un grandiloqüent brebatge per a l'oblit.
Però la fòrmula de l'amnèsia no va funcionar. L'11 de juliol el conseller d'Infrastructures comparegué en les Corts per dir que l'accident era inevitable, que la culpa fou del conductor mort i que tot era fruit de la mala sort.
Estes declaracions indignaren els afectats. ¿Com era possible que la totpoderosa València de la Copa de l'Amèrica i la visita del Papa no tinguera 3.500 euros per instal•lar una balissa? Un element ben comú en tots els metros del món i que hauria frenat el vehicle desbocat tot evitant l'accident.
De fet, poc dies després es col•locà una d'estes balisses al lloc del sinistre.
Entre finals de juliol i principis d'agost es va crear una comissió d'investigació que durà cinc dies, la més curta del parlamentarisme valencià i que, segons l'oposició, estigué esguitada de maniobres del Partit Popular per desvirtuar-la i entrebancar-la. Al final, el PP feu ús de la majoria absoluta per espolsar el govern valencià de tota responsabilitat.
En setembre la fundació Societat i Progrés organitzà unes jornades públiques per debatre tot allò que no tingué cabuda en la comissió d'investigació. Als actes participaren familiars de les víctimes.
La constitució com a associació permeté els afectats organitzar i sistematitzar la presència pública. El dia 3 de cada mes s'apleguen a la plaça de la Mare de Déu per exigir responsabilitats. Entre les principals denúncies també hi ha la negativa constant de Francesc Camps a rebre'ls.
Un dels moments de més tensió es produí en el primer aniversari de l'accident. Les principals autoritats inauguraren un monòlit en record de les víctimes. L'acte, oficiat per l'arquebisbe García Gascó, fou constantment interrumput.
Paral•lelament a la protesta pública, els afectats també han acudit als tribunals. Nieves Molina, la jutgessa que instruix el cas, l'ha tancat i obert tres vegades en només dos anys. Molts afectats pensen que no existix una voluntat clara d'esclarir el que passà. Alguns han decidit demanar empara al Tribunal Constitucional.
Tres dies després el govern valencià volgué convertir la visita del Papa en un grandiloqüent brebatge per a l'oblit.
Però la fòrmula de l'amnèsia no va funcionar. L'11 de juliol el conseller d'Infrastructures comparegué en les Corts per dir que l'accident era inevitable, que la culpa fou del conductor mort i que tot era fruit de la mala sort.
Estes declaracions indignaren els afectats. ¿Com era possible que la totpoderosa València de la Copa de l'Amèrica i la visita del Papa no tinguera 3.500 euros per instal•lar una balissa? Un element ben comú en tots els metros del món i que hauria frenat el vehicle desbocat tot evitant l'accident.
De fet, poc dies després es col•locà una d'estes balisses al lloc del sinistre.
Entre finals de juliol i principis d'agost es va crear una comissió d'investigació que durà cinc dies, la més curta del parlamentarisme valencià i que, segons l'oposició, estigué esguitada de maniobres del Partit Popular per desvirtuar-la i entrebancar-la. Al final, el PP feu ús de la majoria absoluta per espolsar el govern valencià de tota responsabilitat.
En setembre la fundació Societat i Progrés organitzà unes jornades públiques per debatre tot allò que no tingué cabuda en la comissió d'investigació. Als actes participaren familiars de les víctimes.
La constitució com a associació permeté els afectats organitzar i sistematitzar la presència pública. El dia 3 de cada mes s'apleguen a la plaça de la Mare de Déu per exigir responsabilitats. Entre les principals denúncies també hi ha la negativa constant de Francesc Camps a rebre'ls.
Un dels moments de més tensió es produí en el primer aniversari de l'accident. Les principals autoritats inauguraren un monòlit en record de les víctimes. L'acte, oficiat per l'arquebisbe García Gascó, fou constantment interrumput.
Paral•lelament a la protesta pública, els afectats també han acudit als tribunals. Nieves Molina, la jutgessa que instruix el cas, l'ha tancat i obert tres vegades en només dos anys. Molts afectats pensen que no existix una voluntat clara d'esclarir el que passà. Alguns han decidit demanar empara al Tribunal Constitucional.
El dolor sense resposta dels familiars de les víctimes
Perdre a una persona estimada és senpre un tràngol molt difícil. Una duresa que es pot veure incrementada si la desaparició d'eixa persona es produeix en un accident pressumiblement evitable. Això és el que els passa a Paco, Amparo i Paco, que el 3 de juliol de 2006 van perdre a Rosa. Esposa, mare i germana, que ara ja no hi és. I per continuar avant, esta família de Torrent, com moltes altres, reclama respostes. Tot per a què en el futur un accident com el que tingué lloc ara fa dos anys no torne a passar.
Les víctimes encara reclamen explicacions i responsabilitats
El 3 de juliol de 2006 a València van morir 43 persones i van resultar ferides 47 més en un accident de metro. Viatjaven en un comboi de la línea més antiga de la ciutat, la 1. La indignació dels familiars de les víctimes també es dirigeix cap a la jerarquia eclesiàstica, que sol fer costat al Consell, així com a Radio Televisió Valenciana. Tot i l'absència de respostes, o tal vegada per això mateix, els familiars de les víctimes semblen decidits a continuar lluitant fins a rebre una resposta convincent i per a què un accident com el que tingué lloc aquell 3 de juliol, no torne a passar.
Els supervivents aprofundeixen en el record i tornen a recórrer aquell trajecte
La cita era a la parada de Jesús cap a les 11 del matí. Poc a poc els familiars han anat arribant i penjant ramells de flors en la barana de la boca del metro. A continuació els familiars han baixat al metro amb l'objectiu de recòrrer les estacions que separen Jesús de Torrent. Els interiors dels vagons eren una col·lecció de rostres ullerosos i abatuts. Molts dels familiars se senten menyspreats per les autoritats valencianes. Alguns recordaven com, al poc de l'accident, reberen visites d'alts carrecs del PP valencià oferint-los llocs de treball i compensacions diverses. Uns pocs n'acceptaren les ofertes. D'altres, indignats, sentiren que estaven intentant comprar la seua voluntat i el seu silenci i els comminaren a marxar-se de sa casa. La majoria dels afectats encara van al psicòleg i al psiquiatra per rebre teràpia i medicació. El sentiment d'injustícia, diuen, no els deixa tranquils. Els afectats, com si d'un via crucis subterrani es tractara, han anat parant en cada estació per guardar un minut de silenci. També han denunciat que la justícia no haja volgut mai arribar als fons de l'assumpte i que s'haja intentat en tot moment soterrar la tragèdia. Torrent ha sigut l'última parada. Després han tornat a València, a la boca de Jesús. A pocs metres d'allí, dalt de la curva on el convoi va desacarrilar, han fet una ofrena floral i han llegit un manifest en record dels familiars. A l'acte s'han vist moltes càmeres, però no la de la televisió pública valenciana. A eixa mateixa hora Canal 9 tenia unes altres preocupacions.
Vídeos "Especial 3 de Juliol" a InfoTV
Cançó de Pau Alabajos
Línia 1
València consternada, vestida de dol,
ciutat en penombra, sinistre juliol,
crespons i banderes, silenci sepucral,
semblants d'impotència que mai
no podrem oblidar.
Però com és possible? Com ha pogut passar?
La gent és pregunta i ningú vol parlar.
Prou de comèdies, volem la veritat.
Sabem que el govern té les mans
tacades de sang.
No es pot negociar amb el dolor,
ofendre les víctimes de l'accident,
sense pietat, sense compassió.
Aquesta és la gota que fa
vessar el got.
Per què tanta urgència en la investigació?
Per què tanta pressa? De què tenen por?
No n'hi ha responsables, no n'hi ha dimissions,
democràcia tocada de mort.
València consternada, vestida de dol,
ciutat en penombra, sinistre juliol,
crespons i banderes, silenci sepucral,
semblants d'impotència que mai
no podrem oblidar.
No es pot negociar amb el dolor,
ofendre les víctimes de l'accident,
sense pietat, sense compassió.
Aquesta és la gota que fa
vessar el got.
No cal buscar nous arguments
per creuar les fronteres de la indignació.
Alcem tots la veu amb convicció,
paraules en l'aire, terratrèmols en el cor.
asociacionvictimasmetro.blogspot.com
0 comentarios:
Publicar un comentario